Aprofitem que som a la Rambla de Barcelona per parlar del desguàs d’aigua de Barcelona. Perquè rambla ve de l’àrab, rámla, i vol dir «areny, sorral». És a dir, una rambla és, per tant, un curs fluvial normalment sec per on només en determinats moments de l’any hi transcorren aigües. Tot i que ara és més comú dir-ne rieres o torrents. Són un tret geogràfic típic del nord de la Mediterrània, on hi ha un règim de pluges irregular, amb grans xàfecs concentrats a l’inici de la tardor.
Per extensió, una rambla és el passeig fet al llit d’una riera, que per la morfologia fa carrers amples
generalment arbrats i amb una voravia central destinada al passeig. Tot i que per influència de la Rambla de Barcelona, es poden designar passeigs que no tenen l’origen en cap riera i que fins i tot són paral·lels a la costa.
Barcelona es troba en un pla amb un pendent suau des de la serralada de Collserola fins al mar. I amb algun altre turó que connecta amb Collserola. La força erosiva de l’aigua va fer la motllura del relleu de Barcelona, segons la consistència del material del substrat, tot obrint reguerots a la falda de Collserola i dels turons, i va excavar torrents a la plataforma d’argila de la plana.
Els sediments van omplir el fons del mar a la costa i va fer avançar la plana litoral. Als extrems creixien els deltes del Besòs i del Llobregat. A les depressions es generaven llacunes i estanys que, més endavant es van colmatar, es van transformar en terres humides i més tard es van dessecar.
Tant les rieres, els torrents o les llacunes van deixar petjada al nomenclàtor de la ciutat.
Tot el programa de Ràdio Farró a la Festa de l’Associat per la Mercè
