Rere els fenòmens naturals hi ha una gran bellesa.
El poeta romàntic John Keats (1795-1821) va afirmar que Newton havia destruït la poesia de l’arc irisat, en desteixir-lo.
Richard Dawkins, de la Universitat d’Oxford diu no! Això no és així. Mirant un arc de Sant Martí, no només gaudeixo sabent que es forma per la difracció de la llum del sol a les gotetes d’aigua, i a més percebo perfectament la seva bellesa.
Quan va aparèixer el pensament científic?
A l’antiga Grècia. I, per què allà? Carl Sagan (1934-1996), astrofísic i gran divulgador, en la seva obra Cosmos, ens proposa un escenari en què hagués pogut passar.
Grècia era enmig del tràfec marí de l’Edat Antiga. Per les seves illes passaven vaixells provinents del Pròxim Orient, d’Egipte, de Cartago, de Tartessos… Imaginem un grup de persones un capvespre en una taverna. Imaginem que un era fenici, un egipci i un cartaginès. Amb un got de vi aigualit a la mà, podrien fer reflexions del dia.
“Gràcies a Isis no hem naufragat; renoi, quina tempesta!” L’altre: “Si, gràcies a Astarté hem salvat la nau.” I: “Gràcies a Tanit, hem salvat la vida.”
Sagan proposa que, en aquest context, algú s’hagués pogut plantejar: “Cadascú atribueix a una deessa pròpia haver salvat la pell en la tempesta. Nosaltres, als nostres déus. I si deixem de donar explicacions sobrenaturals als fenòmens naturals? I si comencem a buscar solucions naturals als fenòmens naturals?”
I així el coneixement humà va passar de ser empíric i basat purament en l’experiència, a ser un coneixement raonat i derivat d’un pensament científic.
